1. |
Welcome
02:57
|
|||
|
Senyores i senyors, ladys and gentlemen, croissant et froilán.
Willkommen, benvingudos, benvenuti a tutte e tutti!
Aquest espectacle és magnífic i poc inútil...
Hem vingut a transmetre l’essència críptica de la metafísica estrambòtica infernal i, no gens menys, una mica celestial, però no cal que us pregunteu de què parlem, perquè ens ho acabem d’inventar...!
En aquesta ocasió hem dut a terme la selecció més acurada possible jamás realisada por una persona humana:
Durant a long, long, long time, hem estat capturant individus que estan entre nosotros. Tots personatges extrets de l’espectacle que ens envolta cada dia.
Sus ojos... Sí, sí... SUS OJOS!! es disposen a escoltar una sèrie de sirolls produïts per aquestes bèsties, que ens mostraran les seves virtuds, deliris i faleres.
Aquesta nit, tenim l’honor de prresentar els especímens d’aquesta tria, realitzada en el seu dia. Amb la qual cosa només us volem dir que "en aquest món de mones, hi ha més bèsties que persones...!"
Senyores, senyors... Welkome to the CAGARET!
Welcome, Mesdames et messieurs, no s’han equivocat de disco!
Això és el “Come to the Cagaret”! Agafin un seient i apretin, s’il vous plait!
Perquè després d’haver resolt el cas irresoluble, hem oniricat amb els ulls ben tancats aquests fills de la naturalesa que hem fet servir per presentar-los, sense malesa, personificarem cagarros, clavegueres pudentes, carreteres de residus, molts camins i cap porta a Roma.
Llapis esborrats no pas per gomes; els Déus existeixen i viuen a internet, i tiren bombes.
Som al 2015, senyors i senyores, portem 7 anys cantant ja i la cosa no millora, a una crisi perfumada amb pixat de gat, empaitant uns ratolins que segueixen amagats.
Vesteix-te! Perquè a fora hi fa molt vent. Surt del racó, aquí ens escalfarem, o potser ens despullem! És el gran Cagaret, on podrem parlar de les misèries en clau d’humor. Beibi, t’ho demano si us plau. T’ho demano per favor. Vine!
Come to the Cagaret, perquè les coses van tan bé que hem decidit no anar restrets mai més.
El món de veritat fa caguera, sí. El Cagaret t’espera.
|
||||
2. |
L'Assassí Surrealista
03:49
|
|||
|
Fa una calada i treu el fum. El cambrer ve corrent i li diu que l’apagui, però ell només aixeca la mirada perveure com la de l’altre es glaça.
I en aquest precís moment, en absència de sentiments, li és igual la transparència de l’experiència amb el cambrer.
No té consciència, ni mai n’ha tingut, tan sols paciència com a dida de la ciència retorçada que l’ha dut on és.
I així va el món, senyors de barret de copa que tremoles si obren la boca. Els interessos han tal·lat selves senceres, ja han fet fora massa gent de casa seva. És cosa de l’assassí surrealista, sempre pendent de devorar la nostra ment i fer-ne fora tots els somnis i la força que ens empeny, que ens fa estar sempre en moviment.
Poc a poc van arribant els assassins surrealistes del voltant. Tranquilament, comentant la jugada de tot el mal que han fet aquesta tarda.
I n’hi ha un que diu que ha ensobrat el regidor adeqüat perquè aquest requalifiqui els terrenys on ell volia construir el seu camp de golf. I un a un van explicant la seva batalleta. Els altres riuen, totes s’assemblen a aquesta.
|
||||
3. |
La Bella Escuela
03:57
|
|||
|
Amb la casa hipotecada fins d’aquí a 264 anys. Segons els meus càlculs el meu rebesnét me l’hauria acabat de pagar, i això comptant que treballi ni més ni menys que 30 hores al dia tota la vida, gràcies a l’evolució laboral que hauran aconseguit els nostres dirigents tan competents.
Jo ja començava a pensar que això era el meu problema, que jo me n’havia de preocupar, i és que em semblava una mica estrany, mirant la tele on tots somriuen i s’estimen tant.
I és que aquest és el model de felicitat que ells fan servir; que el guió els ha imposat, però és que el nostre guionista es va equivocar d’història i ningú ens va demanar si hi volíem actuar. Jugava a un joc que no m’agradava. No volia formar-ne part i aquest n’és el resultat: així que vaig decidir deixar-ho córrer; penjar pis, deutes, treballs i viure de gorra!
Només mitjons i quatre samarretes.
Tinc les maletes fetes per anar a viure la vida. No us creieu que això que esteu tenint sigui un símptoma d’haver-vos-la fet a mida.
No em jutgeu, no em mireu malament només per no voler estar així eternament. I és que algun dia marxaré, i crec que les coses potser no hauran canviat, per tant ara no em diguis que l’estic liant, tot just avui començo a viure de veritat!
Les coses que importen no són tan importants,
Ja no “me gustan” les xarxes socials
Canvia a l’escola de la vida. Te la fots, però aprens molt més.
I és que la tradicional està tacada pel Werd... dels diners.
I és evident que la partida “aún no está perdida”.
Això és la “bella escuela de la vida”.
|
||||
4. |
Sonambulista
02:46
|
|||
|
Com una serp en un desert.
Melodia lenta, però no pausada. Com un juny assolellat. L’horitzó em queda lluny, però m’ho prenc amb calma.
M’acompanyen unes palmes a ritme de les meves passes, fan d’aquest ritme inconstant una banda sonora imaginaria.
I una força m’agafa les mans i no puc anar a dormir.
Queda nit per endavant. M’han llançat un fil de pesca i he picat a l’ham. Era un peix que nedava i ja se n’ha oblidat.
L’única referència que tens és un entorn que ni tan sols entens. Tantes relacions al teu voltant i en totes un punt estrany. Temptant la sort, tots deixant el punt mort.
Si ve baixada més que bé i si hem de caure ja caurem.
Jo he trobat una manera molt millor que la seva d’evadir-me dels problemes, si és que n’existeixen.
El vent m’empeny, i aquest cop sí, està a favor meu.
Ho sento, aquest sentiment amb bitllets no el comprareu.
Sóc l’expressió alegre d’un rostre dibuixat.
Sóc les postres d’un àpat que no has pogut acabar.
Aquesta obra d’art tan plena de colors vius, intensos.
Així és com em sento, i dec ser ben boig.
|
||||
5. |
Confident
03:34
|
|||
|
A mitja nit a la ciutat hi ha qui cuita, i és que lluita des de l’ombra, però ara corre per què porres també corren, i ho fan darrere seu.
I us preguntareu qui l’empaita? La seguretat del gratacel on esclatarà el tel que retibat aguanta l’estabilitat d’aquest sistema i de la merda suprema que eclipsa la veritat. Ens han enganyat, però no hem caigut, mai hem cregut aquesta història, que capital no es una glòria. No cal fer gaire memòria per trobar un abús confús d’autoritat, darrere l’altre i és que és un bucle, l’hemicicle que representa els interessos dels de sempre.
Si arriba el punt on el conjunt de gent no reacciona caldrà un sotrac detonant la ona del tsunami de consciència que ha d’arrasar sense clemència la gran demència, de ments recargolades, que han convertit el conte de fades en una comèdia dantesca, on sobreviu qui millor estafa s’empesca,. Una trama que al cel clama, qui s’estranya? Sols proclama la patranya d’un estat que tot ho escanya. Ens foten canya, no els importa tot el què per nosaltres suposa!
I per fi s’escapa, o això pensa, ell n’ha deixat les proves a la premsa, s’ha colat a la Direcció per poder complir una missió auto-imposada, buscant d’una vegada el canvi, que això no s’estanqui, que l’escenari que han creat sigui enderrocat!
Serà l’espurna, la flama, la pira conspira contra la jugada assajada estudiada amagada durada la píndola buscant inacció aquesta és la reacció:
Oposició, violació repetida de drets que inspira rebel·lió, resposta a una situació que comporta la indignació de tots aquells que es veuen obligats a l’ocupació per necessitat, doncs els han desnonat.
Al final qui està entre reixes no és el polític si no el nano que ha descobert del delicte i no acceptat un xec en blanc pensant en tot al que estaria renunciant, i ha cregut que el millor era fer-ne difusió. Ara esta tancat per difamació, desautoritzat. Les proves “no serveixen” aquesta és la justícia que imparteixen.
|
||||
6. |
Paparrap
04:56
|
|||
|
Fill meu, vine a l’habitació. Seu al llit, t’ensenyaré com ser un home de bé i et descobriré tot un món que t’envolta i només coneixem els bons.
Així doncs, escolta. Pots obrir tantes portes... Saps que aquí no tens fronteres un cop t’has fotut l’hòstia.
A què esperes? Jo t’ensenyaré maneres per aprofitar al màxim el regal que se t’ha ofert.
I oblida el què has après; jo et conduïré cap al cel.
Segueix el meu consell; jo sóc el pastor dels anyells.
Posa’t la sotana i a resar el cap de setmana. Més val que Déu ens agafi confessats. Que no ens enxampi in fraganti, fes que el missatge s’escampi: In nomine Patris et Filii et Spiritu Sancti.
Aquesta cançó és el Rap d’un pare preocupat pel soroll i la gatzara que poden provocar els seus fills i filles: Objectes sexuals, força habituals, de pastors esgarriats. No sé com pot passar-los això pel cap. Es peten dos pecats un per lasciu i la luxúria empresonada dins dels preservatius. I porten sotana per camuflar la tenda de campanya, demanant caritat; Milions en donacions als que venen la seva força quan hi ha un conflicte que importa. Deixant a la seva sort a aquells que diuen que defensen, però pensen que tot això queda amagat quan subtilment prediquen “L’INGOT’S* WE TRUST”.
Ei nano vine aquí, sé que et vols divertir. Puja a l’arca per salvar-te que si no vigiles pots cremar-te.
Puja a la meva falda, vine amb mi!
* LINGOTS - L’IN GOD
|
||||
7. |
SexSymbol
03:20
|
|||
|
Inspiro l’olor de Cal**n Kl**n quan respiro, només passen calers per la meva ment.
No pots fullejar una revista sense veure el meu tors. Passes pàgina i m’oblides, això es el què tu penses, però, què passa si amb mi et creues?
No saps perquè però m’enveges, el subconscient et traeix.
Qui sóc? No ho saps? M’has vist? A on? Perquè si no, espera... Què? Ara ja ho sé!
Sóc el somni de la gent; tothom vol tenir el meu cos, ja sigui per jugar-hi o per lligar amb tothom.
Em tanco al gimnàs, el gran esforç de la meva vida, però quan em miro al mirall tot té sentit; es fa plausible.
És evident , si el que interessa és lluir una disfressa, que subjecte en qüestió s’ha d’acostar a la perfecció. I al meu voltant tot de catetos buscant viure una historieta per vendre’s i publicar-la en programes de merda, on només fan que discutir-se i que cridar-se, quina vida més trista! I Jo gaudeixo del moment, aquesta gent inconscientment, creient tenir talent, m’estan mitificant.
Jo visc com un rei, no m’ha faltat mai de res. Parlen d’un nou virus que arruïna a tothom, coses de pobres amb ganes de protestar!
N’estic segur, aquí no pot arribar, el meu cos m’avala això és la meva assegurança. Perquè m’hauria de preocupar? Si la meva feina és distreure’ls del problema! Si surto a la tele, ells miren el que a mi em passa, i mentre els de dalt fan el què els dona la gana, i així un cop més la societat s’empassa una farsa feta amb massa traça i és que:
Sóc un Sexsymbol, tothom vol tenir el meu cos.
Mil calcetes mullo jo, cada dia al plató.
Sóc aquí per que he crescut així.
Sóc el retrat d’un món on tot és decideix quan neixes, en el fons.
|
||||
8. |
Ni-Ni
02:41
|
|||
|
T'encens el cigarro, són les 12 del matí. i et prepares el cafè perquè vas mig adormit, i estàs atordit, les coses no passen perquè sí. No t’estressis; el dia comença i tu n’ets el Prototip.
Perdut busques aquell parell de mitjons dels quals n’has trobat el 50%. La casa fa una olor potent i et preguntes quin és el motiu pel qual al mitjó li falti el company, -que és estrany!- dius -juraria que el vaig deixar aquí. Vaig tancar el pany i em vaig treure les sabates-. La pell plena d’escates, d’haver suat com un cabró, però sí en definitiva: -Allà hi vaig deixar els mitjons!-. És igual, pilla’n uns altres, tot i que estan per estendre. -Ja tindré el modelet per anar ben guapo a fer el de sempre.
Sóc un Ni-ni.
I Comences a moure l’esquelet. Sona música al lavabo, mentre et mires al mirall i t’afeites la barbota, i notes que t’estàs fent talls, però t’és igual, perquè tens pressa i total si et queixes només et sentiran els veïns. Comences a riure per dins: -que burro que sóc! A sobre m’hi estic fent mal!-. S’encén la dutxa, l’aigua surt freda. -Quin pal! Em mata més que no em desperta, aquest minut poc agradable-. Bla, bla, bla, bla, la ràdio que parla. Per notícies dolentes millor apagar-la.
-I a cascar-la aquesta tarda. Ahir va ser avorrida i seria guai no igualar-la. No hi ha menjar a la nevera. Espera, que aniré a comprar-ne. Ai no, no. Si sóc un Ni-ni. Ni estudio ni treballo. Ni la lio ni ballo, ni callo ni parlo i el curro ni tocar-lo.
Sóc un Ni-ni.
I ves per on, ja som milions a Espanya i no m’estranya, si el que diu que ens representa és més Ni-ni que nosaltres.
No fotem un pal a l’aigua.
|
||||
9. |
Tu
04:17
|
|||
|
Et veus reflectit/da en un mirall, o en un aparador i penses: -qui és aquest individu? Què li deu passar pel cap? A quines conclusions deu ser capaç d’arribar? Quins gustos tindrà? Per què m’està observant?-. Té uns ulls que transmeten qui sap què. Una sensació indiferent aparentment, però reflexiona.
Si t’hi endinses...
Podria ser una persona que es camufla com un ninja, mirant d’esquivar les tristes aventures d’amargura, o potser no. Potser és artista i amb una mica d’aquí i una mica d’allà pot fer, de subtileses, coses interessants.
I és capaç d’imaginar l’inimaginable. Treu imatges de miratges enmig d’un desert que no existeix; que se’l fa ell/amb objectes que guarda dins la capsa d’uns records que cobren vida cada cop que l’obre. Són tots els actes d’una obra de teatre que ha viscut. Tots els actors i figurants, moments importants i, moltes coses, com per exemple aquest detall: Sempre mirant enrere, però mai davant.
I creus que encara no t’has mogut, però potser sí. Pots passar tot un any voltant i semblar que era ahir que miraves la lluna cada nit, deixant-te unes estrelles que quan erets petit t’explicaven contes. Històries més boniques que les que ara t’explica el rellotge: La vida és un Cagaret i nosaltres som les mosques.
I a les fosques t’imagines com hauria estat si aquell primer i únic miratge el món hagués aturat. Ara ets en aquesta illa altre cop amb objectes que guardes en el cofre del tresor, que cobren vida cada dia que passa. Són les escenes d’una pel·lícula de cine, i ho estimes. T’animes quan rebobines la cinta perquè això t’endinsa en tots els seus detalls. Però ja no mires enrere...
Mires a un costat i no ve ningú. I mires a l’altre i tampoc. Però què coi hi fas tu aquí? Esperes que el semàfor es posi verd o què? Confia més en tu. Que no ho veus? que pots estendre les ales i volar més enllà de l’infinit, pots entendre que el què veus reflectit és real. Que tot va més enllà de la vista. Goita’l!
Un espectacle on TU ets protagonista!
|
||||
Crònics Manresa, Spain
Els Crònics som còmics, parodiants i força irònics. Els nostres monòlegs es converteixen en cançons que volem representar- vos, i les seves notes, en històries que necessiten ser escoltades. El nostre món esbojarrat ha creat "El Cagaret", un espai imaginari que ens morim de ganes que descobriu! ... more
